Jajohechapeve o " fins aviat" !

Bé, ja per acabar de rematar el nostre viatge, us deixem amb una prova visible de com ens hem sentit aquest mes al Paraguay. Però abans de res, voldríem donar-vos les gràcies a totes aquelles persones que ens heu anat seguint a través del blog; que heu aguantat les nostres parrafades i que a més ens heu respost. No cal dir res més perquè ens començarem a veure les cares a partir de dijous!



Una forta abraçada!

Fent el "guiri" per Iguazú....

Després de dies i dies sense passar per aquí, venim carregats de fotos de la nostra petita escapadeta a les catarates d'Iguazú. Dilluns a la nit vàrem fer camí cap a Ciudad del Este (ciutat fronterera amb Brasil). Un cop allà i havent fet els tràmits burocràtics exigits (passaports i segells país amunt país avall) vàrem arribar a la ciutat brasilera de Foz de Iguazú. Més tard, i un cop a la reserva natural de la qual formen part les catarates, vàrem poder contemplar-les des del costat del Brasil, ja que estan dividides simbòlicament en dues parts: la part brasilera i l'argentina, sempre acompanyats del nostre guia paraguayo, el Pata!

Les cascades des de Brasil.

La Garganta del Diablo.

L'endemà ben aviat, va ser el torn del costat argentí. Des d'allà, a diferència del Brasil, les catarates gairebé es podien tocar... era una sensació molt més directa que no pas des del costat brasiler, en el qual teníem una visió amb més panoràmica. A més a més, i per acabar de fer "el turista" vàrem pujar a una llanxa que ens acostava molt a les catarates i òbviament, vàrem acabar ben xops!

Des del cantó argentí.

Des de la barca acostant-nos a la dutxa...

La quantitat d'aigua que queia gariebé marejava...

Bé...les sensacions que vàrem experimentar són bastant indescriptibles...només dir-vos que és un lloc impressionant! I per aquest motiu us farem una mica d'enveja amb aquestes fotos!

Vista frontal de la barca.

Les noies...

...els nois...

I la brigada al complet!

I finalment alguns vídeos:

Karaoke!

Entrevista a la Mireia "Barrull" a Catalunya Ràdio.

Fins aviat!

Menudo Kilombo!

Primer de tot, el vídeo en exclusiva del president Lugo. A veure si trobeu els catalans infiltrats:

Josias era un nen petit que va assistir fa gairebé dos anys a un partit de futbol del seu club preferit "El Cerro". De tornada va rebre un tret de mans d'un "llamador" del Partido Colorado (persona encarregada de defensar al seu partit a tots els mitjans). L'assassí es troba a la presó tot i que encara no ha sortit la sentència, però malauradement donat el poder i la corrupció que envolcalla a l'empresonat es preveu que no sobrepassi els 4 anys. Al voltant d'aquesta injustícia vam poder visitar a la familia del nen, així com a tota la gent que està organitzada al voltant d'aquesta lluita per aconseguir la pena màxima de 25 anys. Com a acte de denúncia vam poder sentir a cantants com Pachin o com Amarillito, acompanyant prèviament a la convocatòria amb la batucada, així com també vam veure una pel·licula de dibuixos ja que els nens eren els protagonistes.

La resta de dies ens hem dedicat de ple al nostre projecte d'apropament als "Consejos de Juventud". Vam poder parlar amb Tuna, la coordinadora de la casa de la juventud per aquesta matèria. Avui divendres, uns quants de nosaltres (Uri, Jaume i Noe) hem visitat la ciutat de Limpio. Allà hem pogut veure el seu consejo; un espai ple de joves, que compta amb una biblioteca amb llibres cedits per Espanya i visitada majoritàriament per nens i nenes donat que es fa préstec de jogines i d'un espai on poder jugar. Tots ells han compartit la seva experiència amb nosaltres.

Una petita mostra de la nostra professionalitat fent el primer intent de gravació

Arribats aquest punt cal fer un gir i... Endinsar-nos a les nits i a la juerga:) Dimarts vam anar al Britania a sopar a lo grande i fer una mega birra. Però Dimecres encara vam anar més enllà: primer vam començar amb un concert d'homenatge a José Asunción Flores, comunista i inventor de la Guarania, i després... nit de Karaoke!! Crits, balls i sorprenentment la nostra nostalgia va ser paliada amb "Paraules d'amor" de J.M. Serrat. Increïble però cert! La vam poder cantar! Vam acabar la vetllada amb la Maria Rios pujada amb una guitarra a un mini escenari que hi havia a un bar de camí cap a l'hotel, tocant una cancó revolucionaria i la internacional! Impressionant!!!

Al Britania entre birretes

No és el que sembla...

Cantandooooo, me paso el día cantandoooo

Apa, fins a la pròxima crònica una abraçada gran i sobretot... FEU-NOS COMENTARIS, que ens fa molta ilu!!!

De campaments!

Després de varis dies d'intensa activitat, per fi tornem a actualitzar el blog. El passat divendres vam tornar a Areguá, a un barri proper a la ciutat. Allà vam conèixer una comunitat de veïns que s'està organitzant per reclamar diverses millores pel barri: que eixamplin i empedrin els carrers perquè hi puguin passar vehicles, més línies d'autobús (només n'hi ha una que els comuniqui amb Asunción, i el viatge dura 1 hora).

De pas vam fer una mica el pagès perquè molts veïns tenien horts amb una mica de tot, però sobretot la "frutilla", que és com en diuen de les maduixes i que es veu que és molt típica d'Areguá. Ja posats, vam practicar una mica recollint-ne, i vam comprar els ingredients pel dinar, i la diferència amb una amanida d'enciam i tomàquets acabats de collir es nota.

La casa del barber del barri, el president de la comissió de veïns.

Dues expertes en recollida de "frutilla".

Al cap de setmana ens van convidar als campaments del Movimiento por la Revolución Estudiantil, o MRE, el principal d'estudiants de Paraguay, ja que treballen sobretot a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Nacional (la facultat més gran i on els estudiants es mouen més de la universitat més important del país).

Els seminaris, debats i tallers van ser molt interessants, ja que vam aprendre com era la situació de l'educació superior de Paraguay, la seva història i els principals problemes que pateix, i evidentment quins passos hauria de fer el MRE per solucionar-ho. Tot i que són molt treballadors i seriosos quan toca, no van faltar la diversió, i tot i que ens van donar una repassada al fútbol (en aquest continent ho duen a la sang, què hi farem), en el bolei ens vam defensar. Ah, i per la nit sempre hi havia festeta, i la veritat és que els universitaris paraguayos tenen molta marxa (d'això no vam fer fotos)...

Foto d'equip del MRE, amb alguns catalans i catalanes infiltrats.

Després de recuperar-nos, avui hem anat a San Vicente, un barri d'Asunción, on hem conegut alguns veïns que ens han parlat de les problemàtiques de la zona, i com sempre, ens han convidat a fruita dels seus jardins (mores i "carambolas"). Per la tarda hem fet el turista (ja tocava!) pel mercat número 4, que és un mercat enorme (com una illa sencera de cases) que podríem descriure com una mescla entre els encants i la Boqueria de Barcelona. Ja tenim "remeras" (samarretes) del Cerro Porteño (un equip de fútbol d'aquí, amb els colors del Barça) i alguns termos, guampas i bombillas: el "kit" de prendre tereré. I per si fos poc, arribem a la Casa de la Juventud i ens ensenyen les noves samarretes de Radio Rebelde acabades de fer, una llaminadura irresistible que hem hagut de comprar...

Algunes de les quatre cosetes que hem comprat avui.

Bé, fins la propera que tinguem un respir.

Avui... Fernando de la Mora!

Avui hem visitat una de les diferents ciutats perifèriques a Asunción: Fernando de la Mora. El Juan ens ha anat guiant per una de les villes de la ciutat, mostrant-nos algunes de les problemàtiques més evidents de la zona.

Aprovechamos para saludar a los paraguayos y paraguayas que nos leen y no entienden este guaraní nuestro, el catalán!

Les cases que hem visitat avui, constitueixen el primer habitatge social (és a dir, assequible per a la gent amb menys recursos) del Paraguay. Fa 20 anys aproximadament, un grup de persones que no tenien on viure va ocupar uns terrenys abandonats i van mobilitzar-se massivament per aconseguir un habitatge digne. Després de dos anys d'enfrontaments amb la policia, de ser reprimits i de viure en cases de cartró, van aconseguir que l'estat els construís la seva casa (finalment no de manera gratuita, però sí a un preu assequible). Malauradament, després d'això, mai més cap institució s'ha preocupat mínimament de la seva situació.

Visitant el barri.

Per aquest motiu, en l'actualitat han anat sorgint diferents problemàtiques: persones sense feina que es veuen obligades a vendre la seva pròpia casa i anar a viure de nou en "chabolas" a la vora del riu, un centre educatiu insuficient i poc preparat o una atenció sanitària i un sistema de clavagueram inexistents, entre d'altres. Per tots aquests motius, la gent es veu amb la necessitat d'organitzar-se en comissions veïnals per tal de vetllar pels seus drets.

Foto de l'equip d'avui.

L'Uri i el seu petit doble paraguayo.

Barris d'Asunción: San Pablo i Herrera

Ahir al matí va ser el torn del barri de San Pablo. En realitat no vam arribar a saber quina era l'activitat planificada, perquè la pròpia vida del barri ens va obligar a desplaçar-nos fins l'hospital, on una dona tenia problemes perquè atenguessin a la seva filla a urgències. Un cop es va resoldre la qüestió, vam tenir l'oportunitat de conèixer a les treballadores de les casetes que envolten la instal·lació, on vénen menjar. La veritat és que hi havia molt de moviment al voltant de l'hospital. Aquestes treballadores ens van explicar que no fa gaire han estat a punt de perdre la seva feina i el seu mitjà de supervivència perquè des de l'ajuntament les volien desallotjar. Gràcies a la seva mobilització i el recolzament d'una de les regidores de l'ajuntament han aconseguit mantenir el seu lloc de treball. Estant en això, va aparèixer una senyora que, en saber que visitàvem el barri, va voler fer-nos saber el succeït el 2004 a l'Ykua Bolaños. Sobre aquest tema us en parlarem més endavant, però us avancem que es va tractar d'un assassinat en massa causat per l'avarícia de l'empresari. El fill d'aquesta senyora, metge de l'hospital de San Pablo, hi va perdre la vida.

Davant de l'Hospital de San Pablo amb les treballadores de les casetes de menjar i l'activista al moviment en relació a l'Ykua Bolaños

Al migdia vam fer un break i vam anar a dinar amb un grup de joves del barri:

Milu, Noe i Maria preparant el dinar

A la tarda vam visitar l'escola d'un dels nois que ens acompanyava, el Jorge. Ell estudia als Maristes, que ens van obrir les portes molt amablement per veure el centre. Per cert, el director és un català de Banyoles.

Fent algunes visites als veïns del barri, un botiguer ens va convidar a entrar a casa seva i ens va transmetre quines són algunes de les problemàtiques amb què es troben. La més destacada segurament és la del transport que connecta San Pablo amb la resta de la ciutat. A Paraguay les empreses d'autobusos (colectivos) són totes privades i, com se'n deriva, els propietaris d'aquestes empreses no busquen ser útils a la població i resoldre les necessitats d'aquesta, sinó que l'únic objectiu és l'enriquiment personal. És per aquest motiu que no hi ha cap línia de colectivos que faci parades al barri amb la regularitat necessària. Això dificulta molt el dia a dia de les persones que viuen al barri i alguns dels veïns i veïnes han decidit impulsar diferents propostes per tal de sumar forces a la seva reivindicació.

Ja a la tardesita vam acabar la jornada al centre neuràlgic on s'organitzen les activitats que es fan al barri: la casa de Doña Loli. Allà vam compartir experiències organitzatives de totes les edats i orígens. Realment ens vam quedar admirats de com tothom es va mostrar tan sincer i transparent amb nosaltres sobre el que els mou a lluitar per una societat més justa. Doña Loli és per tots nosaltres la demostració de què obstacles com la pobresa, ser mare d'una família nombrosa i la manca d'uns estudis no tenen per què ser impediments per detectar injustícies i lluitar contra elles. Justament avui hem visitat un barri molt diferent a San Pablo, el barri d'Herrera, de classe mitja-alta. La desigualtat és massa òbvia com per mostrar-se indiferent.

A casa de Doña Loli

Lambaré

Avui hem tornat a Lambaré (com ja van fer la Noe i l'Oriol l'altre dia), petita població propera a Asunción. Ahir vam fer-nos el nostre sopar, perquè ja estàvem farts de menjar lomitos i Sancho Panzas (entrepans i hamburgueses, vaja), i avui també ens hem cuinat el nostre dinar i ara passarem a fer-nos el sopar. Més econòmic i acompanyats per la gent de la Casa.

Per la tarda ens han dut a una ràdio comunitària de San Isidro, un dels barris de Lambaré. En un petit centre cívic, anomenat Che Burrito ("el meu burro"), els veïns han creat una ràdio, Radio Kasike... que emet de 6 del matí a 10 de la nit! Tot autoorganitzant-se i participant, sense cap profit ni benefici. També hi ha una petita biblioteca, on els nens aprofiten per fer els deures, i un grup de teatre hi fa els assajos.

Che Burrito.

Detall de la paret: Radio Kasike F.M.

La biblioteca.

Per la nostra sorpresa i vergonya, ens han fet una petita entrevista. Al final ha sortit bastant decent, i ens servirà d'entrenament pel programa que haurem de fer a Radio Rebelde.

En Jaume en directe.