Barris d'Asunción: San Pablo i Herrera

Ahir al matí va ser el torn del barri de San Pablo. En realitat no vam arribar a saber quina era l'activitat planificada, perquè la pròpia vida del barri ens va obligar a desplaçar-nos fins l'hospital, on una dona tenia problemes perquè atenguessin a la seva filla a urgències. Un cop es va resoldre la qüestió, vam tenir l'oportunitat de conèixer a les treballadores de les casetes que envolten la instal·lació, on vénen menjar. La veritat és que hi havia molt de moviment al voltant de l'hospital. Aquestes treballadores ens van explicar que no fa gaire han estat a punt de perdre la seva feina i el seu mitjà de supervivència perquè des de l'ajuntament les volien desallotjar. Gràcies a la seva mobilització i el recolzament d'una de les regidores de l'ajuntament han aconseguit mantenir el seu lloc de treball. Estant en això, va aparèixer una senyora que, en saber que visitàvem el barri, va voler fer-nos saber el succeït el 2004 a l'Ykua Bolaños. Sobre aquest tema us en parlarem més endavant, però us avancem que es va tractar d'un assassinat en massa causat per l'avarícia de l'empresari. El fill d'aquesta senyora, metge de l'hospital de San Pablo, hi va perdre la vida.

Davant de l'Hospital de San Pablo amb les treballadores de les casetes de menjar i l'activista al moviment en relació a l'Ykua Bolaños

Al migdia vam fer un break i vam anar a dinar amb un grup de joves del barri:

Milu, Noe i Maria preparant el dinar

A la tarda vam visitar l'escola d'un dels nois que ens acompanyava, el Jorge. Ell estudia als Maristes, que ens van obrir les portes molt amablement per veure el centre. Per cert, el director és un català de Banyoles.

Fent algunes visites als veïns del barri, un botiguer ens va convidar a entrar a casa seva i ens va transmetre quines són algunes de les problemàtiques amb què es troben. La més destacada segurament és la del transport que connecta San Pablo amb la resta de la ciutat. A Paraguay les empreses d'autobusos (colectivos) són totes privades i, com se'n deriva, els propietaris d'aquestes empreses no busquen ser útils a la població i resoldre les necessitats d'aquesta, sinó que l'únic objectiu és l'enriquiment personal. És per aquest motiu que no hi ha cap línia de colectivos que faci parades al barri amb la regularitat necessària. Això dificulta molt el dia a dia de les persones que viuen al barri i alguns dels veïns i veïnes han decidit impulsar diferents propostes per tal de sumar forces a la seva reivindicació.

Ja a la tardesita vam acabar la jornada al centre neuràlgic on s'organitzen les activitats que es fan al barri: la casa de Doña Loli. Allà vam compartir experiències organitzatives de totes les edats i orígens. Realment ens vam quedar admirats de com tothom es va mostrar tan sincer i transparent amb nosaltres sobre el que els mou a lluitar per una societat més justa. Doña Loli és per tots nosaltres la demostració de què obstacles com la pobresa, ser mare d'una família nombrosa i la manca d'uns estudis no tenen per què ser impediments per detectar injustícies i lluitar contra elles. Justament avui hem visitat un barri molt diferent a San Pablo, el barri d'Herrera, de classe mitja-alta. La desigualtat és massa òbvia com per mostrar-se indiferent.

A casa de Doña Loli